lunes, 19 de diciembre de 2011

Vazquez Sounds Adele - Rolling In The Deep (Cover)


There’s a fire starting in my heart
Reaching a fever pitch,
It’s bringing me out the dark
Finally I can see your crystal clear
Go head and sell me out and I'll lay your shit bare

See how I leave with every piece of you
Don’t underestimate the things that I will do

There’s a fire starting in my heart
Reaching a fever pitch,
And it’s bring me out the dark

The scars of your love remind me of us
They keep me thinking that we almost had it all
The scars of your love they leave me breathless
I can’t help feeling
We could have had it all
Rolling in the deep
You had my heart and soul
And you played it
To the beat

Baby I have no story to be told
But I’ve heard one of you
And I’m gonna make your head burn
Think of me in the depths of your despair
Making a home down there
It Reminds you of the home we shared

The scars of your love remind me of us
They keep me thinking that we almost had it all
The scars of your love they leave me breathless
I can’t help feeling
We could have had it all
Rolling in the deep
You had my heart and soul
And you played it
To the beat

We could have had it all
Rolling in the deep
You had my heart and soul
And you played it
To the beat

Throw your soul through every open door
Count your blessings to find what you look for
Turned my sorrow into treasured gold
You pay me back in kind and reap just what you sow

We could have had it all
We could have had it all
It all, it all it all,
We could have had it all
Rolling in the deep
You had my heart and soul
And you played it
To the beat

We could have had it all
Rolling in the deep
You had my heart and soul
And you played it
To the beat

sábado, 17 de diciembre de 2011

bones festes/buenas fiestas

Bones festes
L’espelma d’aquest any està esgotant les últimes gotes de cera, i en poc temps tindrem altra matinada, i altre aire fresc que entra per qualsevol forat de la casa. Els raigs del sol desafiaran tots els obstacles i arribaran a tocar-nos les galtes. És un bon moment per aprendre paraules boniques, o més bé saber usar- les. Estimar, somriure, respectar, tenir humilitat, o almenys ser persona. com no fa falta recordar que Nadal, és qualsevol moment , sí la dita és bona.

És bonic tenir un segell propi per segellar tota la gent que ens apropa, i tenir don de gestos i paraules per recuperar aquells que s’allunyen de nosaltres. Saber que els esperits que componen i articulen la nostra ànima ,si som amargats, ens abandonen. Ser feliços no ha de ser un somni, sinó un repte, i no podem arribar-hi sols, només ens cal bona companyia.
Cada matí observo les ones del mar quan veig a treballar, i quan torno veig el mateix mar, però no les mateixes ones. I avui més que mai estic convençut que la vida és extraordinària,  i més extraordinaris són les persones. Ho dic amb confiança perquè la gent que estimo són molts, i presumeixo de la meva fortuna. Gent que els miro al cor i dic: “aquesta gent sí,  que és bona”
Que tinguem sort , com diu Lluis Llach, a l’any nou i que trobem el què ens ha mancat en aquest, , i així prendrem tot el fruit que ens pugui donar. El camí que, poc a poc, escrivim per a demà, I que esperar aquest demà valgui la pena.       (Amen)


Buenas fiestas
La vela de este año está agotando las últimas gotas de cera, y en poco tiempo tendremos otra madrugada, y otro aire fresco que entra por cualquier agujero de la casa. Los rayos del sol desafiarán todos los obstáculos y llegarán a tocarnos las mejillas. Es un buen momento para aprender palabras bonitas, o más bien saber usar- las. Estimar, sonreír, respetar, tener humildad, o al menos ser persona. Cómo no hace falta recordar que Nadal, es cualquier momento, sí la dicha es buena.

Es bonito tener un sello propio para sellar toda la gente que nos acerca, y tener don de gestos y palabras para recuperar aquellos que se alejan de nosotros. Saber que los espíritus que componen y articulan nuestra alma, si somos amargados, nos abandonan. Ser felices no tiene que ser un sueño, sino un reto, y no podemos llegar solos, nos hace falta la buena compañía.

Cada mañana observo las olas del mar cuando voy a trabajar, y cuando vuelvo veo el mismo mar, pero no las mismas olas. Y hoy más que nunca estoy convencido que la vida es extraordinaria, y más extraordinarias son las personas. Lo digo con confianza porque la gente que admiro son muchos, y presumo de mi fortuna. Gente que les miro al corazón y digo: “esta gente sí, que es buena”

Que tengamos suerte, como dice “Lluis Llach”, el año nuevo conseguiremos lo que no s faltaba en este año, y así recogeremos el fruto que nos pueda dar. El camino que, poco a poco, escribimos para mañana, Y que esperar esta mañana valga la pena.       (Amen)



viernes, 2 de diciembre de 2011

El conte de la por

Hi ha en aquest temps un sentiment que s’anomena la por s’ha apoderat de tot i tots, i això no és un conte de princeses sinó la crua realitat. vivim connectats les 24 hores del dia a l’aparell del capitalisme, les seves ones WIFI no deixen ningú indiferent, mirem sempre la hora d’un rellotge aturat, i pensem sempre que fem tard, correm sens saber perquè , potser pensem que quan més ens allunyem deixarem el perill al darrera, i dic jo com es pot fugir d’un sentiment que ens habita? tenim por de perdre, tenim por de les calories i d’engreixar-nos, tenim por la malaltia, del futur, d’aixecar-nos tard en un dia laboral, tenim por del revisor de la zona blava, perquè ens posi una multa, del radar perquè correm massa, d’arribar tard al col·legi per recollir els fills, de no acordar-nos dels aniversaris dels nostres familiars o amics, no veieu que és impossible encaixar aquest trencaclosques? o potser sí si deixem de tenir por.
Quina vida més trista, quina desil·lusió? això és pitjor que quan et diuen que els reis mags no existeixen i que és mentida, i què passa amb les paraules : prosperitat, felicitat, passió per viure i totes les paraules semblant, què? s’han posat al diccionari després de descobrir l’opi i les drogues?
penso que ens equivoquem? no em pregunteu ni quan, ni en què, perquè l’única cosa que sé és que el camí que portem no em sona, ni els paisatges, ni les cares de la gent, sempre enfadada, ni el principis que veig escrits els panells. S’ha esborrat totes les senyales que ha posat la humanitat per guiar-se. per tant, penso que es millor aturar-nos en la propera area d’esperança per preguntar, i no hem de preguntar a qualsevol sinó algú que ens pot ajudar, també podem comptar amb el nostra sentit comú, del meu segur que no perquè aparco a la part alta i vaig buscar el cotxe al Serrallo, en tot cas  si ens equivoquem tornem a començar, com diu l’anunci.
i com es tracta d’un conte us asseguro que el petó del príncep a la blanca neu era de veritat, i que la bruixa dolenta existeix també. la nostra vida no té preu, i si la vivim bé, “lo bo compte per dos” les nostres il·lusions no tenen etiqueta, ni s’ha de tenir descomptes,  als nostres “cariño” en què pensem i per a què lluitem no pot  deixar de ser moda, per nosaltres i per ells resistim les ganes de no abandonar els nostres llits quan sona el despertador als matin, els nostres principis no tenen preu ni es caduquen quan passem un mal moment, tot els drets que s’ha assolit a llarg del anys tampoc tenen preu, tot això i més. i per a la restaMastercard” , que és la cara de la bruixa reflectida al mirall, la què es pregunta sempre si és la més bella del món perquè sap que no ho és. De fet, ella es veu la més bella mentre el clan de la humanitat, un munt de blanca neu, i els nans que fan la feina de cada dia estan a l’ombra del bosc, i així esprem l’arribada dels prínceps per aixecar-nos d’aquest malson, o potser quan el verí la poma deixa de tenir efecte.   
   Conte contat conte no s’ha acabat.

domingo, 27 de noviembre de 2011

El meu Ajuntament m’estima


No sabia fins que punt el meu Ajuntament de Torredembarra m’estima, fins que vaig trobar un avis de multa de radar en la bústia de la meva casa, quina casualitat!! precisament quan em sobraven els calés, ho dic irònicament donada la circumstància que no sóc ni banquer i broker... Però, em sap greu perquè  no m’agraden aquests tipus de sorpreses, ni que les coses fossin d’aquesta manera, de fet jo puc, si fos necessari, pagar més  com pago cada any els impostos de diferents colors i fins justificables i injustificables. De totes maneres, la senyalització de radar, sempre m’ha semblat lletja, no perquè estic en contra de la llei o que m’agradi la velocitat, és només per el pressentiment que  hi és com una espècie de  ham per pescar, en un poble de costa s’ha d’afavorir l’activitat de la pesca, en aquest cas  no peixos sinó qualsevol despistat en la carretera, i això es paga molt car en aquest poble, noi? I si tu tens només una multa el veí de d’alt en té dues del mateix dia. En realitat, no sé com ni perquè ha passat, això?
Intento a recordar o imaginar aquell agent nº? que posa en el paper de la notificació, i qui evidentment m’ ha fet la foto, o sigui al meu cotxe, però no me’n recordo. Tampoc, veig lògic que algú amagat, despari el flash per quedar-se amb la meva cara o del meu cotxe , ni tan sols m’ha demanat que somrigui. I és molt lleig home!, que paguis una foto a preu d’or sens saber, ni voler-ho, almenys si fos “paparazzi” que esperi una mica perquè tots amb la crisi sortirem despullats, i així “interviu” tindrà un material per molts anys.
De sobta, em ve la veu de la consciència i em diu “amb la llei s’ha de filar prim” maleïda consciència, i amb els drets també, no veus que el poble s’ha convertit en una gran sala d’espera, i tot s’ha queda aturat, els projectes i les persones. Els polítics asseguts a dalt no saben que fer, tampoc demanen ajuda, sinó intimiden amb la força de la llei.
Els diners mouen tot, i s’ha de buscar-los, precisament no de les butxaques dels ciutadans, perquè suposadament les persones escollides prometien  donar solucions als nostres problemes sobretot els què ens toquen de manera col·lectiva. La incapacitat de generar riquesa, de promoure les activitats turístiques i comercials, no són competències nostres, no obstant això nosaltres no posem multes, ni tenim càmeres fotogràfiques per fer-los fotos, sinó las fan ells a ells mateixos, i quina casualitat sempre surten somrient, potser no viuen aquí o no tenen tantes multes com nosaltres, i tantes preocupacions per arribar a fi de més.
Educar un poble no es pot fer amb un cotxe amagat, ni amb un agent disfressat , sinó amb campanyes de sensibilització, perquè la velocitat és perillosa, però més perillós és la ignorància de com es fan les coses i la mala governabilitat, aquesta és una visió d’un ciutadà, i si els polítics de torn no volen veure la realitat, m’estimo més que m’anomenin habitant de la localitat, i que sigui un numero més en el padró municipal.


martes, 1 de noviembre de 2011

TU

Aquí esta tu barco
Amarrado a su destino
Lejos de los mares
Tus piratas duermen
En la borda
Tus ratas del tiempo
Se escoden
Junto al polizón

Aquí esta tu cuerpo
Vestido de trapo
Tu pecado, tu perdón
Tu carne cruda
Tu cartera
Que late con dinero
Aquí nace tu egoísmo
I aquí muere tu corazón

Aquí esta tu alma
Saltando al filo de las verdades
Tu gato pardo,
Los sapos que viven en tu charco
Tu queso, tu ratón


Aquí esta tu presente
Tu futuro
En la ruleta de los pocos
Aquellos
Tu piel
Sus abrigos de visón
Tu sudor compartido
Con tus semejantes
Justo, injusto
Ellos tienen la razón

Aquí esta tu vida
Amarrada a los bancos
Indignado sin palabras
Tu boca cerrada
Tu silencio
Enrabia mogollón


Aquí esta tu barco
Amarrado a su destino
Con su miedo a ahogarse
Tus árboles plantados
En tu jardin
Los frutos que caen
En la tierra del vecino
Las migas no quitan el hambre
Amigo mío!
Los restos huelen a ellos
Pocos son, ellos
Pocos son, ellos
I tu,
Un montón

sábado, 29 de octubre de 2011

Pastor d’estels

Què farà el pastor d’estels?
Aquesta nit fosca, a sobre
A prop del Ramat.
Potser pastora.
Els somnis no tenen sexe.
El cel no té portes.
El Camps tampoc.
El pastor volarà cometes,
Lliurarà coloms per sempre.
El, ho sap.
Viure feliç ,és molta feina.
Viure només.
Només, qüestió de respirar.
El no pot comptar .
Les seves ferides,
Ni les ovelles,
Ni els astres.
Dormir és un risc.
No pot desaparèixer el món,
Així per així.
Quan el,
Tanca els ulls.

Pobre pastor!!
No té gos,
immers en el limbe de les persones.
S’ha perdut.
Camina on no hi ha camins,
S’ha quedat sol.
Com la lluna.

Què farà el pastor d’estels?
Quan creixen les seves ganes de viure.
No li cabran les samarretes,
Ni les sabates,
Ni els pantalons.
Pobret, té ànima d’infants.

El pastor té caliu.
Podrà resistir,
Recull els seus astres,
de matinada,
 I se’n va
A dormir





sábado, 16 de julio de 2011


طيري
انا طيري طار و علّى
انا طيري كثرت اجراحو
انا حبابي كانو كثار
تاقو بالزمن الغدار
اخداوْ الذكريات و راحو
قلب الغريب ما عندو تصبير
و قلب الوحداني مسجون
وشكون يطلق سراحو
الهمّ بالقنطار
والفرح خفف من زار
اربع حيوط تساوي دار
و باب مسدود ضاع مفتاحو
الليل اصبح نهار
افكار تتبع افكار
    ْكلها فْديك الرّاس
يبرّح برّاحو
انا طيري طار بعيد
غريب في سماه
وما عندو غيرْريشاتو
قَلبُو و اجناحو

ملاحظة : هذه اول محاولة لي للكتابة بالدارجة

El meu ocell

El meu ocell ha volat i ha pujat molt amunt
El meu ocell cada cop té més ferides
Els meus estimats eren molts
Han confiat al temps traïcioner i han marxat
Han portats els records i s’han anat
El cor d’un estrany no té consol
El cor d’un solitari empresonat
I qui li dóna la llibertat??
Quatre parets és una casa
Una porta que no té clau
La nit és dia
Les idees persegueixen idees
Totes en aquest cap
Cadascuna de elles va a la seva
El meu ocell ha volat lluny
Té només les seves plomes
El seu cor, i les seves ales

Nota: aquesta és la primera vegada que escric un poema en dialecte àrab del Marroc.

miércoles, 6 de julio de 2011

Maher Zain - Insha Allah | Insya Allah | ماهر زين - إن شاء الله



Insha Allah

Every time you feel like you cannot go on*
You feel so lost
And That you're so alone
All you is see is night
And darkness all around
You feel so helpless
You can`t see which way to go
Don`t despair and never lose hope
Cause Allah is always by your side
Insha Allah (2x)
Insha Allah you`ll find your way
Insha Allah (2x)
Insha Allah you`ll find your way
Every time you commit one more mistake
You feel you can`t repent
And that it's way too late
You`re so confused, wrong decisions you have made
Haunt your mind and your heart is full of shame
Don`t despair and never lose hope
Cause Allah is always by your side
Insha Allah [x2]
Insha Allah you`ll find your way
Insha Allah [x2]
Insha Allah you`ll find your way
Turn to Allah
He`s never far away
Put your trust in Him
Raise your hands and pray
OOO Ya Allah
Guide my steps don`t let me go astray
You`re the only one that showed me the way
Showed me the way [x3]
Insha Allah
Insha Allah we`ll find our way

http://letras.terra.com/maher-zain/1739639/

Yusuf Islam - Father & Son



Padre y hijo
Padre:
No es tiempo de hacer un cambio,
Relájate, tranquilízate.
Todavía eres joven, ese es tu defecto,
Hay tanto q tienes q saber.
Encuentra una chica, sienta cabeza
Si quieres puedes casarte
Mírame, soy viejo, pero soy feliz.

Una vez yo fui como eres ahora, y se que no es fácil
Estar tranquilo cuando has encontrado algo que esta pasando
Pero tomate tu tiempo, piensa mucho,
Piensa en todo lo que has obtenido
Por ti estarás aquí mañana, pero tus sueños probablemente no.

Hijo:
¿Como puedo tratar de explicar, cuando hago y el rechaza de Nuevo?
Siempre ha sido lo mismo, la misma vieja historia.
Desde el momento que pude hablar estaba mandado a escuchar.
Ahora hay un camino y se que tengo q irme. Se que tengo que irme.

Padre:
No es tiempo de hacer un cambio,
Relájate, tranquilízate.
Todavía eres joven, ese es tu defecto,
Hay tanto q tienes q saber.
Encuentra una chica, sienta cabeza
Si quieres puedes casarte
Mírame, soy viejo, pero soy feliz.

Hijo:
Todo el tiempo que llore, guardando todo lo que se dentro,
Es difícil, pero más difícil ignorarlo
Si ellos tenían razón, estoy de acuerdo, pero ellos no me conocen.
Ahora hay un camino y se que tengo q irme. Se que tengo que irme
Se que tengo que irme.

http://www.letrasymas.com/letra.php?p=cat-stevens-father-and-son-(traducida)

domingo, 12 de junio de 2011

Pensaments i sentiments


Un sentiment salvatge de la pèrdua de la memòria, o unes ganes de oblidar, són dues coses que evadeixen la meva ànima, i unes tentacions de somiar amb els ulls oberts, no perquè ho necessito, sinó no tinc més remei que somiar. Quan els records i la malenconia s’instal·len en un racó del meu ésser i remouen la tranquil·litat d’un dia qualsevol de la meva vida. Activo la maquinària de pensar i agafo una quantitat de llum suficient per il·luminar el camí més cort i tornar a veure el passat com si fos un present.

En els moments que no em reconec, em parlo només per saber realment que segueixo existint, i que el temps no m’ha esborrat. La meva lluita per convèncer aquesta ombra que veig quan m’aturo davant d’un mirall, s’acaba em seguir ignorar-me.

I penso que per pensar necessito paraules, i per sentir també. Totes les coses funcionen en cadena, tot això significa que tot té límits, tot i que els límits em produeixen angoixa, fins el moment  de pensar que potser més útil tenir la  ment en blanc sense cap taca de pensament, ni pensament, ni sofriment.

Parlava a mi mateix amb veu baixa ,sinó es considera bogeria, per saber realment que les coses que em passen les puc canviar, i així gaudir més de les bones i convertir les dolentes en un pes lleuger fàcil de dur. Però m’he donat compta que això és difícil però no  impossible.

viernes, 10 de junio de 2011

ترجمة أروع أغنية أمازيغية avava inova (idir)




Baba Inouba “pare Inouba”:
Si us plau pare inouba obra’m la porta
O filla Ghriba fes soroll amb els teus braçalets
Tinc por de l’ogre del bosc, pare Inouba
Jo també li tinc por , filla


L’avi està arraulit amb la seva capa
Per a escalfar-se
El seu fill es preocupa de buscar el pa
Pensant en què li portarà demà
La dona teixia en el til·ler
Sense aturar-se de teixir
Els nens al voltant de l’àvia
Escoltant contes d’abans

Si us plau pare Inouba obra’m la porta
O filla Ghriba fes soroll amb els teus braçalets
Tinc por de l’ogre del bosc, pare Inouba
Jo també li tinc por , filla

La neu ha tancat la porta
El menjar es cou en l’olla
La gent del poble estan esperant la primavera
La lluna i els estels encara estan amagats

Tota la família reunida
Escoltant el conte

Si us plau pare Inouba obra’m la porta
O filla Ghriba fes soroll amb els teus braçalets
Tinc por de l’ogre del bosc, pare Inouba
Jo també li tinc por , filla

La cançó és d’una cantant amazigh “Berber” d’Algèria que es diu IDIR.
Traducció: Hossain Mechaal




domingo, 15 de mayo de 2011

Qué lengua hablan los Marroquíes?

Los marroquíes no hablan el árabe clásico, ni tampoco lo hablan los egipcios o sirios, por ejemplo. Ningún árabe habla naturalmente el árabe clásico. Es una lengua adquirida de forma reglada en una institución de enseñanza. Según algunos lingüistas marroquíes, la ventaja de esta lengua es la de «entablar unas relaciones privilegiadas con un extendido conjunto cultural (el mundo arabófono, y por extensión la umma islámica» (Laghaout, 1995: 11). Es verdad que se ha detectado cierta rehabilitación de dicha lengua como vehículo de comunicación interárabe, especialmente en los medios de comunicación y en la producción editorial, pero todavía estamos lejos de poder hablar de su uso diario. Para hablar esta lengua, es preciso estudiarla. Un español hablará español por nacimiento; un árabe, con independencia de su nacionalidad, no habla árabe clásico como consecuencia de haber nacido en un país árabe. El árabe clásico no se usa en ninguna cafetería, calle o mercado del mundo árabe. Es una lengua formal. Ahora bien, se puede percibir una diferencia sustancial con respecto a la conciencia lingüística. Cualquier marroquí es consciente de que lo que habla no es árabe clásico, sino dariya; no obstante, en muchos países árabes, esta conciencia no existe. Un sirio no estaría hablando «su lengua» o dialecto, sino «árabe». En otros países como Egipto, esta conciencia es difusa e indeterminada: no todo el mundo es consciente de que lo que habla es ammiya. Desde el punto de vista lingüístico, y atendiendo a los parámetros de la sintaxis, fonología, morfología y, sobre todo, del léxico, podemos hablar de lenguas distintas. Sin embargo, la diferencia, aceptada socialmente, entre «dialecto» y «lengua» viene determinada por factores políticos más que por factores lingüísticos. El dariyay el árabe en Marruecos aunque tienen una relación filial el uno con respecto al otro, no son inteligibles entre sí. A un marroquí, monolingüe, que sólo habla dariya, le será difícil entender el árabe clásico. A un árabe del Golfo pérsico, sin contacto previo con marroquíes, le será imposible seguir un discurso en dariya, por muchas operaciones de reconversión que haga.

Dariya

El dariya es la modalidad árabe que se habla en todo Marruecos, de norte a sur. Es una lengua, o si se quiere un «dialecto» neoárabe. Es una lengua oral, sin tradición escrita, cuya función exclusiva es la comunicación espontánea, frente al árabe fusha que es el soporte de todo lo escrito y que además sirve, generalmente, para la comunicación interárabe.
No obstante, un hablante de Tetuán, por ejemplo, no habla del mismo modo que un rabatí, ni éste habla del mismo modo que uno de Sidi Ifni que tampoco habla como los de Figuig, por ejemplo. Estamos hablando de cuatro modalidades distintas. Las diferencias van desde lo morfosintáctico hasta lo fonético y fonológico. La sintaxis tiende, sin embargo, a ser la misma, aunque existen variaciones como, por ejemplo, la concordancia. Lo más distintivo de cada grupo, como es de esperar, es el léxico.

Los grupos lingüísticos y dialectales de Tamazight

El tamazight es el nombre con el cual todos los beréberes designan su propia lengua. En realidad, esta palabra hace referencia al conjunto de lenguas beréberes que se hablan en Marruecos… Muchas veces, se habla de tamazight cuando se quiere hacer referencia a tarifif, tamazight (del Atlas medio, llamada también tabrabrit) y tachelhit  Las tres lenguas son neotamzights. Son lenguas, o si se quiere «haces lingüísticos», neoberéberes. Son también lenguas orales, sin tradición escrita, y cuya función es, junto con el árabe dariya, la comunicación espontánea, frente al árabe escrito que es el soporte de todo lo escrito.
No obstante, un hablante de Nador, por ejemplo, no habla del mismo modo que un mallalí del centro, ni que un susi del sur. Estamos hablando de tres modalidades completamente distintas e ininteligibles entre sí. Las diferencias abordan todos los aspectos lingüísticos que distinguirían, en un contexto lingüístico español, el catalán del español, por ejemplo. A diferencia de los cuatro grupos dialectales árabes, que son inteligibles entre sí, un beréber rifi, para entenderse con un susi, usará el dariya.


EL MAPA LINGÜÍSTICO-EDUCATIVO MARROQUÍ Y SU INFLUENCIA EN LA ADQUISICIÓN DEL ESPAÑOL COMO LENGUA DE INSTRUCCIÓN  
Mohamed El-Madkouri Maataoui (Universidad Autónoma de Madrid)

viernes, 13 de mayo de 2011

Marcel khalife-Passport-جواز سفر - jawaz el safar




Marcel Khalifa, és un cantant i poeta palestí.

جواز سفر

لم يعرفوني في الظلال التي
تمتصُّ لوني في جواز السفرْ
وكان جرحي عندهم معرضاً
لسائح يعشق جمع الصور
لم يعرفوني، آه... لا تتركي
كفي بلا شمسٍ،
لأن الشجر
يعرفني...
تعرفني كل أغاني المطر
لا تتركيني شاحباً كالقمر!
كلُّ العصافير التي لاحقتْ
كفى على باب المطار البعيد
كل حقول القمح،
كل السجونِ،
كل القبور البيض
كل الحدودِ،
كل المناديل التي لوَحتْ،
كل العيونِ
كانت معي، لكنهم
قد أسقطوها من جواز السفر!
عارٍ من الاسم، من الانتماء ْ؟
في تربة ربَّيتها باليدينْ؟
أيوب صاح اليوم ملء السماء:
لا تجعلوني عبرة مرتين!
يا سادتي! يا سادتي الأنبياء
لا تسألوا الأشجار عن اسمها
لا تسألوا الوديان عن أُمها
من جبهتي ينشق سيف الضياء
ومن يدي ينبع ماء النهر
كل قلوب الناس... جنسيتي
فلتسقطوا عني جواز ا

El passaport
No em van reconèixer en les ombres
que xuclen el meu color en el passaport
Tenien la meva ferida exposada a qualsevol turista
que li agrada col·leccionar les fotos
No em deixes, ells no em van reconèixer, oh
Les meves mans sense sol
Perquè els arbres em reconeixen
Em coneixen totes les cançons de la pluja
No em deixes sense lluentor, com  la lluna
Tots els ocells que van perseguir les meves mans
en les portes dels aeroports llunyans
Tots els camps de blat
Tots les presons
Tots les tombes blanques
Totes les fronteres
Tots els mocadors que saludaven
Tots els ulls
Eren amb mi, però ells ho van treure tot
del meu passaport
Despullat de nom, d’identitat
En terra que he cuidats amb les meves mans
Jacob cridà avui a un cel ple
No em deixeu com un record dues vegades
Oh senyors, senyors profetes
No pregunteu els arbres pels seus noms
No pregunteu els rius per les seves mares
De la meva front surt l’espasa de la llum
I de les meves mans brolla l’aigua del riu
Tots els cors de la gent són la meva nacionalitat
doncs,Traieu-me el passaport
Traducció: Hossain Mechaal Auoriaghel

miércoles, 11 de mayo de 2011

Les morts del mediterrani




La nit vestida de foscor s’ajupia damunt de la mar, el cel desaparegut i els estels campen com fantasmes, un escenari idíl·lic per un paisatge hostil, un silenci que amaga els sorolls de les víctimes d’aquet estret de Gibraltar. Les batalles lliurades, els cadàvers compartits entre la mort  i el peixos carronyers. Records inexorables del racons escombrat per la marea. que es fan petits, molts petits mentre camina el temps, cap l’horitzó esborrats per l’ànsia de controlar el món i que els pobres s’enfonsen més en la seva misèria, quina llàstima!! tots els morts eren persones, almenys així com penso jo. no conec ningú d’ells, però crec que els he vist la cara, quan eren vius i quan van desaparèixer. Potser que els sues rostres tinguin les mateixes expressions d’un peix fora de l’aigua, o un ocell en la boca d’una gos de caça. Em fa nosa pensar que ser  persona i prou no pot ser suficient  motiu per tenir el dret a viure, el dret a escollir el teu destí.
Per aquet estret  ha passat Tarik ibn ziad per conquerir l’andalús, i per aquí també, han arrossegat la cua molts anys després els moriscos traïts i expulsats.
Aquesta línia divisòria que separa el nord del sud ha segut sempre un camí real i a la vegada imaginari per a gent que recerca el paradís o s’escapen del infern. Al mig d’aquest limb també han quedat moltes ànimes perdudes. cossos abandona’ t a un destí que només els deixava escollir entre una mort lenta de gana i set, o un ofegament davant dels ulls d’un món que vigila el petroli preuat, mentre que les pasteres són invisibles si no porten drogues o armes, Així potser que tots arribem a pensar que aquelles  persones són fantasmes i no han existit mai.



jueves, 28 de abril de 2011

Tambor (cançó infantil del folclore de libia)


Tambor
El meu avi tocava el tambor a*“az khila” com els àrabs d’abans
L’àvia deia que el llop amb la seva cua aguaitar tota la nit
Volia menjar els cabrits
L’oncle ens conta contes del dia que vam conciliar amb els veïns
Ambient de poble en què els cavallers van fer una  gran festa
Què bonics són els dies d’abans!!!

Oh viatger amb l’estell de guia i amb la família cap a un lloc segur
La meva mare no troba millor que aquest cosí , les ties i els veïns
La terra que té molta aigua *“az khila”el seu riu sempre està ple
El cap del pobles és un home intel·ligent deixa tota la gent contenta

*Nom d'un poble

Traducció: Hossain Mechaal

 (1) جدّي يطبّل عـ الطبّيلة جاب كحيلة كيف عرب ايام زمان
حنيّ قالت ذيب بـ ذيله ساهر ليله يبّي ياكل هالجديان
خالي يحكيلي و نحكيله زينك ليلة يوم الصلح مع الجيران
جَوْ فيها فرسان قبيله دارو هَيْلَه يا مـ اجملها ايام زمان

(2) يا مسافر و النجم دليله بات العيله عدّي بينا لـ الأمان
امي ما تلقاش مثيله ولدّ خويله عمّاتي و كلّ الجيران
و النجع اللي وافر سيله عزّ كحيلة واديهم ديما مليان
والشيخ ينادي القبيله عقل و حيله الراضي اكثر مـ الزعلان .

http://cocsis.com/forum/t8359.html
 

martes, 26 de abril de 2011

Dulce Pontes & Waldemar Bastos - Velha Chica (Testo originale e relativa...




VIEJA CHICA
Antiguamente la vieja Chica
vendía cola y jengibre
y por la tarde lavaba la ropa
del patrón importante
y nosotros los chiquillos de la escuela
le preguntábamos a la abuela Chica
cuál era el motivo de aquella pobreza
de aquel sufrimiento nuestro
mira, niño, no hables de política
no hables de política, no hables de política

Pero la vieja Chica, inmersa en sus pensamientos
sabía, pero no decía la razón de aquel sufrimiento
mira, niño, no hables de política
no hables de política, no hables de política

Y el tiempo pasó, y la vieja Chica se hizo más vieja
solamente hizo una cabaña con techo de cinc, con techo de cinc
mira, niño, no hables de política
no hables de política

Pero quien ve ahora el rostro de aquella señora
de aquella señora
solamente ve las arrugas del sufrimiento, del sufrimiento, del sufrimiento

Y ella ahora solamente dice:
mira, niño, cuando me muera, quiero ver a Angola vivir en paz!
mira, niño, cuando me muera quiero ver a Angola y el mundo en paz!


Testo e música: Waldemar Bastos
Lyrics and music: Waldemar Bastos



Font de Traducció : http://momeces.wordpress.com

lunes, 25 de abril de 2011

Silenci

Torno a veure't
amb els ulls ben oberts,
amb el cor ensinistrat.
Desobeint agenollat,
Deixo pas al cabdal de sentiments.

La meva primavera marcitant
en la tardor de les teves mans.
Aviat, però molt aviat.
Una amor,
vida d'una bombolla de sabó
esclata en l'aire,
sense soroll,
ningú sap que s'ha esclatat.
Una boira que s'aixeca,
Marxo sense mirar cap enrere,
I Et deixo el meu cor enamorat.


Felicitat

Pregunto els camps de blat
pels ocells que jugaven damunt de la seva espatlla.
Els olivers per totes les olives.
Pregunto el vent per què balla?
Els raigs del sol que despullen la foscor.
Sembro les mirades a l'horitzó,
a dins meu gaudeixo de la collita.
En la vida mai es repeteix el mateix paisatge.
Infinit, quan desitjo, veig el món infinit.
Tanco les mans per empresonar els instants de felicitat,
no vull que se'm fuig com els anys que porto, existint.
Maleïda, a poc a poc s'ha escapat.
La primavera no pot quedar-se per sempre,
se'n va amb el temps agafats de les mans…
Com dos amants.
I abans que assimili la derrota i el fracàs.
La primavera se’m va acostar i xiuxiuejà:
Tornaré aviat.
Autor: Hossain Mechaal

Imagina’t

Imagina’t que ets un somriure que maquilla qualsevol cara.
Imagina’t que ets únic,i el món està fet a la teva mida.
Imagina’t que viure és bonic, i cada instant és tota una vida.
Imagina’t que ets la millor cançó que ha parit una guitarra.
Imagina’t que ets la llum que estrena la matinada.
Imagina’t que la teva existència és la màgia d’un conte de fades.
Imagina’t que els teus desitjos urpen des del port de l’esperança.
Imagina’t que els que t’estimen t’ho declaren tots a la vegada.
Imagina’t que demà començaràs a viure de debò.
Imagina’t que la sort que tens no la té ningú.
Perquè ets
viu, potser?
Imagina’t que engegar l’alegria és possible.
Imagina’t que has quedat amb ella a la cantonada.
Imagina’t que ets una ampolla amb un missatge.
Imagina’t que el mar et porta molt lluny i tu busques la tornada.
Imagina't que el temps no passa perquè passa.
Imagina’t que el món et ve corrents, i tu l’agafes amb una abraçada.
Imagina’t un munt de coses per saber que ets important.
Imagina’t que ets un cel sense núvol una ànima aclarida.
Imagina’t que tot això és real,
que ets l’amo de la teva vida.
Autor: Hossain Mechaal

Temps

Qui pot furtar un moment de felicitat
en aquest temps tossut?
Un ocell no pot enlairar
amb ales trencades i cor abatut

Temps, maleït temps!
Ahir executat, demà segrestat,
avui detingut.
Una gota d'aigua perduda
en un desert eixut.
Així comença el vent:
una brisa, una ràfega
i, de sobte, un monstre geniüt.

I així diuen els cuiners de la vida:
un polsim d'alegria,
un rajolí d'esperança.
Esperar, esperar i esperar
una treva que ens pot donar
aquest temps tossut.
El cap mirant cap a baix,
cap els cordills de les sabates.
No es pot aixecar el cap
quan bufa el vent
o quan el temps és maleït i fotut.
Autor: Hossain Mechaal

El segrest d’una imatge

Avui segresto la teva imatge
Mentre creua la pupil·la
La deso sota clau
I tanco els ulls

Avui dins el meu cos
Comença la primavera
I jo, començo a comptar
Un, dos, tres, quatre...
Un munt de papallones
Un munt de flors
I sempre
Et compto la primera

Avui 14 de Febrer
No vull obrir els ulls
On és la teva imatge
Presonera.
Autor: Hossain Mechaal

Petita fada

Necessito en aquesta vida
una petita fada,
un cavall de llum
per creuar la foscor,
per creuar els camps verds
dels boscos dels teus ulls,
endinsar-me a poc a poc
i arribar-hi, just de matinada.
Necessito viatjar en el temps
amb un tren d'il·lusions,
viatge sense tornada,
reduir les distàncies
entre tu i jo
només, amb la mirada.
No sóc el llop del conte,
ma petita estimada,
ni tinc set ànimes com els gats,
ni en tinc una falsejada.
I si puc viure mil vegades
en aquesta vida,
només vull viure amb tu,
una vegada.
Autor: Hossain Mechaal


Ensenya'm, princesa

Ensenya'm, princesa
Ensenya'm a conjugar
Tot els verbs que t'agraden
I si, comencem per estimar?
Jo t'estimo
I Tu...???
Deixa-m'ho dubtar!

Ensenya'm a navegar
Amb un vaixell de paper
Àncora
I sense mar

Ensenya'm
Rentar l'ànima
De la teva fragància
Saltar les barricades
Que tu has posat
Com un ocell ferit
Que no pot volar

Ensenya'm princesa
Amagar les mirades de desig
Sota la jaqueta
Esperar-te a la cantonada
I a traïció
Clavar-te-les al passar
No vull que et moris d'amor
No vull que m'estimis
Ara, i en aquest moment
Només vull que et deixis estimar

Autor: Hossain Mechaal

Difícil i fàcil

És difícil tallar un tros del cel
Posar-lo damunt i viure sota
Amb l'ànima nua
Dibuixar un sol petit
Mida d'una taronja
Tot això és un desig
Els desitjos mai s'ajusten
Al temps que tenim per viure

És difícil tancar els ulls
Per veure si no fos un somni
Escoltar paraules d'amor
I apropiar-nos d'alguna
Barrejar-nos amb els estels
En una nit fosca
Disfressar-nos de feliços
Calçar-nos sabates noves
girar una mica capa la dreta
I continuant caminant
Fins a la lluna

És fàcil encendre un cor inflamable
Amb les espurnes d'amor
I vestir el cos amb molts anys de vida
Recollir el temps perdut
Com trossos d'una joguina trencada
I seguir jugant
Repetint el mateix JOC
Mil vegades i una.

Autor: Hossain Mechaal

Moltes paraules per un món tan petit

Els meus sentiments són d'un persona que viu en aquest món amb la preocupació de veure tot bonic. i com estic convençut que les coses no van com jo vull, penso de vegades maquillar la realitat amb paraules de postsentiments, vull dir després de sentir-las.Aquesta realitat que poc a poc amb costa creure.
veig la poesia com una salvació, un refuji per volar amb la imaginació i pensar sempre que malgrat la cruelatat que puc arribar a tenir en aquesta vida, segueixo sent un infant innocent que li agrada perseguir el vol de les papallones, amb ulls d'admiració, i perquè penso que si no fos per la relitat podria estar alcant el meu propi vol per veure la vida d'altra manera.
                 Hossain Mechaal

Sueño

 En mis naufragios no echo la culpa a la mala mar Nadie me ha robado la tierra firme Ni el viento me ha empujado O digo que he zarpado del p...