Un sentiment salvatge de la pèrdua de la memòria, o unes ganes de oblidar, són dues coses que evadeixen la meva ànima, i unes tentacions de somiar amb els ulls oberts, no perquè ho necessito, sinó no tinc més remei que somiar. Quan els records i la malenconia s’instal·len en un racó del meu ésser i remouen la tranquil·litat d’un dia qualsevol de la meva vida. Activo la maquinària de pensar i agafo una quantitat de llum suficient per il·luminar el camí més cort i tornar a veure el passat com si fos un present.
En els moments que no em reconec, em parlo només per saber realment que segueixo existint, i que el temps no m’ha esborrat. La meva lluita per convèncer aquesta ombra que veig quan m’aturo davant d’un mirall, s’acaba em seguir ignorar-me.
I penso que per pensar necessito paraules, i per sentir també. Totes les coses funcionen en cadena, tot això significa que tot té límits, tot i que els límits em produeixen angoixa, fins el moment de pensar que potser més útil tenir la ment en blanc sense cap taca de pensament, ni pensament, ni sofriment.
Parlava a mi mateix amb veu baixa ,sinó es considera bogeria, per saber realment que les coses que em passen les puc canviar, i així gaudir més de les bones i convertir les dolentes en un pes lleuger fàcil de dur. Però m’he donat compta que això és difícil però no impossible.
