La nit vestida de foscor s’ajupia damunt de la mar, el cel desaparegut i els estels campen com fantasmes, un escenari idíl·lic per un paisatge hostil, un silenci que amaga els sorolls de les víctimes d’aquet estret de Gibraltar. Les batalles lliurades, els cadàvers compartits entre la mort i el peixos carronyers. Records inexorables del racons escombrat per la marea. que es fan petits, molts petits mentre camina el temps, cap l’horitzó esborrats per l’ànsia de controlar el món i que els pobres s’enfonsen més en la seva misèria, quina llàstima!! tots els morts eren persones, almenys així com penso jo. no conec ningú d’ells, però crec que els he vist la cara, quan eren vius i quan van desaparèixer. Potser que els sues rostres tinguin les mateixes expressions d’un peix fora de l’aigua, o un ocell en la boca d’una gos de caça. Em fa nosa pensar que ser persona i prou no pot ser suficient motiu per tenir el dret a viure, el dret a escollir el teu destí.
Per aquet estret ha passat Tarik ibn ziad per conquerir l’andalús, i per aquí també, han arrossegat la cua molts anys després els moriscos traïts i expulsats.
Aquesta línia divisòria que separa el nord del sud ha segut sempre un camí real i a la vegada imaginari per a gent que recerca el paradís o s’escapen del infern. Al mig d’aquest limb també han quedat moltes ànimes perdudes. cossos abandona’ t a un destí que només els deixava escollir entre una mort lenta de gana i set, o un ofegament davant dels ulls d’un món que vigila el petroli preuat, mentre que les pasteres són invisibles si no porten drogues o armes, Així potser que tots arribem a pensar que aquelles persones són fantasmes i no han existit mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario