domingo, 15 de mayo de 2011

Qué lengua hablan los Marroquíes?

Los marroquíes no hablan el árabe clásico, ni tampoco lo hablan los egipcios o sirios, por ejemplo. Ningún árabe habla naturalmente el árabe clásico. Es una lengua adquirida de forma reglada en una institución de enseñanza. Según algunos lingüistas marroquíes, la ventaja de esta lengua es la de «entablar unas relaciones privilegiadas con un extendido conjunto cultural (el mundo arabófono, y por extensión la umma islámica» (Laghaout, 1995: 11). Es verdad que se ha detectado cierta rehabilitación de dicha lengua como vehículo de comunicación interárabe, especialmente en los medios de comunicación y en la producción editorial, pero todavía estamos lejos de poder hablar de su uso diario. Para hablar esta lengua, es preciso estudiarla. Un español hablará español por nacimiento; un árabe, con independencia de su nacionalidad, no habla árabe clásico como consecuencia de haber nacido en un país árabe. El árabe clásico no se usa en ninguna cafetería, calle o mercado del mundo árabe. Es una lengua formal. Ahora bien, se puede percibir una diferencia sustancial con respecto a la conciencia lingüística. Cualquier marroquí es consciente de que lo que habla no es árabe clásico, sino dariya; no obstante, en muchos países árabes, esta conciencia no existe. Un sirio no estaría hablando «su lengua» o dialecto, sino «árabe». En otros países como Egipto, esta conciencia es difusa e indeterminada: no todo el mundo es consciente de que lo que habla es ammiya. Desde el punto de vista lingüístico, y atendiendo a los parámetros de la sintaxis, fonología, morfología y, sobre todo, del léxico, podemos hablar de lenguas distintas. Sin embargo, la diferencia, aceptada socialmente, entre «dialecto» y «lengua» viene determinada por factores políticos más que por factores lingüísticos. El dariyay el árabe en Marruecos aunque tienen una relación filial el uno con respecto al otro, no son inteligibles entre sí. A un marroquí, monolingüe, que sólo habla dariya, le será difícil entender el árabe clásico. A un árabe del Golfo pérsico, sin contacto previo con marroquíes, le será imposible seguir un discurso en dariya, por muchas operaciones de reconversión que haga.

Dariya

El dariya es la modalidad árabe que se habla en todo Marruecos, de norte a sur. Es una lengua, o si se quiere un «dialecto» neoárabe. Es una lengua oral, sin tradición escrita, cuya función exclusiva es la comunicación espontánea, frente al árabe fusha que es el soporte de todo lo escrito y que además sirve, generalmente, para la comunicación interárabe.
No obstante, un hablante de Tetuán, por ejemplo, no habla del mismo modo que un rabatí, ni éste habla del mismo modo que uno de Sidi Ifni que tampoco habla como los de Figuig, por ejemplo. Estamos hablando de cuatro modalidades distintas. Las diferencias van desde lo morfosintáctico hasta lo fonético y fonológico. La sintaxis tiende, sin embargo, a ser la misma, aunque existen variaciones como, por ejemplo, la concordancia. Lo más distintivo de cada grupo, como es de esperar, es el léxico.

Los grupos lingüísticos y dialectales de Tamazight

El tamazight es el nombre con el cual todos los beréberes designan su propia lengua. En realidad, esta palabra hace referencia al conjunto de lenguas beréberes que se hablan en Marruecos… Muchas veces, se habla de tamazight cuando se quiere hacer referencia a tarifif, tamazight (del Atlas medio, llamada también tabrabrit) y tachelhit  Las tres lenguas son neotamzights. Son lenguas, o si se quiere «haces lingüísticos», neoberéberes. Son también lenguas orales, sin tradición escrita, y cuya función es, junto con el árabe dariya, la comunicación espontánea, frente al árabe escrito que es el soporte de todo lo escrito.
No obstante, un hablante de Nador, por ejemplo, no habla del mismo modo que un mallalí del centro, ni que un susi del sur. Estamos hablando de tres modalidades completamente distintas e ininteligibles entre sí. Las diferencias abordan todos los aspectos lingüísticos que distinguirían, en un contexto lingüístico español, el catalán del español, por ejemplo. A diferencia de los cuatro grupos dialectales árabes, que son inteligibles entre sí, un beréber rifi, para entenderse con un susi, usará el dariya.


EL MAPA LINGÜÍSTICO-EDUCATIVO MARROQUÍ Y SU INFLUENCIA EN LA ADQUISICIÓN DEL ESPAÑOL COMO LENGUA DE INSTRUCCIÓN  
Mohamed El-Madkouri Maataoui (Universidad Autónoma de Madrid)

viernes, 13 de mayo de 2011

Marcel khalife-Passport-جواز سفر - jawaz el safar




Marcel Khalifa, és un cantant i poeta palestí.

جواز سفر

لم يعرفوني في الظلال التي
تمتصُّ لوني في جواز السفرْ
وكان جرحي عندهم معرضاً
لسائح يعشق جمع الصور
لم يعرفوني، آه... لا تتركي
كفي بلا شمسٍ،
لأن الشجر
يعرفني...
تعرفني كل أغاني المطر
لا تتركيني شاحباً كالقمر!
كلُّ العصافير التي لاحقتْ
كفى على باب المطار البعيد
كل حقول القمح،
كل السجونِ،
كل القبور البيض
كل الحدودِ،
كل المناديل التي لوَحتْ،
كل العيونِ
كانت معي، لكنهم
قد أسقطوها من جواز السفر!
عارٍ من الاسم، من الانتماء ْ؟
في تربة ربَّيتها باليدينْ؟
أيوب صاح اليوم ملء السماء:
لا تجعلوني عبرة مرتين!
يا سادتي! يا سادتي الأنبياء
لا تسألوا الأشجار عن اسمها
لا تسألوا الوديان عن أُمها
من جبهتي ينشق سيف الضياء
ومن يدي ينبع ماء النهر
كل قلوب الناس... جنسيتي
فلتسقطوا عني جواز ا

El passaport
No em van reconèixer en les ombres
que xuclen el meu color en el passaport
Tenien la meva ferida exposada a qualsevol turista
que li agrada col·leccionar les fotos
No em deixes, ells no em van reconèixer, oh
Les meves mans sense sol
Perquè els arbres em reconeixen
Em coneixen totes les cançons de la pluja
No em deixes sense lluentor, com  la lluna
Tots els ocells que van perseguir les meves mans
en les portes dels aeroports llunyans
Tots els camps de blat
Tots les presons
Tots les tombes blanques
Totes les fronteres
Tots els mocadors que saludaven
Tots els ulls
Eren amb mi, però ells ho van treure tot
del meu passaport
Despullat de nom, d’identitat
En terra que he cuidats amb les meves mans
Jacob cridà avui a un cel ple
No em deixeu com un record dues vegades
Oh senyors, senyors profetes
No pregunteu els arbres pels seus noms
No pregunteu els rius per les seves mares
De la meva front surt l’espasa de la llum
I de les meves mans brolla l’aigua del riu
Tots els cors de la gent són la meva nacionalitat
doncs,Traieu-me el passaport
Traducció: Hossain Mechaal Auoriaghel

miércoles, 11 de mayo de 2011

Les morts del mediterrani




La nit vestida de foscor s’ajupia damunt de la mar, el cel desaparegut i els estels campen com fantasmes, un escenari idíl·lic per un paisatge hostil, un silenci que amaga els sorolls de les víctimes d’aquet estret de Gibraltar. Les batalles lliurades, els cadàvers compartits entre la mort  i el peixos carronyers. Records inexorables del racons escombrat per la marea. que es fan petits, molts petits mentre camina el temps, cap l’horitzó esborrats per l’ànsia de controlar el món i que els pobres s’enfonsen més en la seva misèria, quina llàstima!! tots els morts eren persones, almenys així com penso jo. no conec ningú d’ells, però crec que els he vist la cara, quan eren vius i quan van desaparèixer. Potser que els sues rostres tinguin les mateixes expressions d’un peix fora de l’aigua, o un ocell en la boca d’una gos de caça. Em fa nosa pensar que ser  persona i prou no pot ser suficient  motiu per tenir el dret a viure, el dret a escollir el teu destí.
Per aquet estret  ha passat Tarik ibn ziad per conquerir l’andalús, i per aquí també, han arrossegat la cua molts anys després els moriscos traïts i expulsats.
Aquesta línia divisòria que separa el nord del sud ha segut sempre un camí real i a la vegada imaginari per a gent que recerca el paradís o s’escapen del infern. Al mig d’aquest limb també han quedat moltes ànimes perdudes. cossos abandona’ t a un destí que només els deixava escollir entre una mort lenta de gana i set, o un ofegament davant dels ulls d’un món que vigila el petroli preuat, mentre que les pasteres són invisibles si no porten drogues o armes, Així potser que tots arribem a pensar que aquelles  persones són fantasmes i no han existit mai.



Sueño

 En mis naufragios no echo la culpa a la mala mar Nadie me ha robado la tierra firme Ni el viento me ha empujado O digo que he zarpado del p...