El conte de la por

Hi ha en aquest temps un sentiment que s’anomena la por s’ha apoderat de tot i tots, i això no és un conte de princeses sinó la crua realitat. vivim connectats les 24 hores del dia a l’aparell del capitalisme, les seves ones WIFI no deixen ningú indiferent, mirem sempre la hora d’un rellotge aturat, i pensem sempre que fem tard, correm sens saber perquè , potser pensem que quan més ens allunyem deixarem el perill al darrera, i dic jo com es pot fugir d’un sentiment que ens habita? tenim por de perdre, tenim por de les calories i d’engreixar-nos, tenim por la malaltia, del futur, d’aixecar-nos tard en un dia laboral, tenim por del revisor de la zona blava, perquè ens posi una multa, del radar perquè correm massa, d’arribar tard al col·legi per recollir els fills, de no acordar-nos dels aniversaris dels nostres familiars o amics, no veieu que és impossible encaixar aquest trencaclosques? o potser sí si deixem de tenir por.

Quina vida més trista, quina desil·lusió? això és pitjor que quan et diuen que els reis mags no existeixen i que és mentida, i què passa amb les paraules : prosperitat, felicitat, passió per viure i totes les paraules semblant, què? s’han posat al diccionari després de descobrir l’opi i les drogues?

penso que ens equivoquem? no em pregunteu ni quan, ni en què, perquè l’única cosa que sé és que el camí que portem no em sona, ni els paisatges, ni les cares de la gent, sempre enfadada, ni el principis que veig escrits els panells. S’ha esborrat totes les senyales que ha posat la humanitat per guiar-se. per tant, penso que es millor aturar-nos en la propera area d’esperança per preguntar, i no hem de preguntar a qualsevol sinó algú que ens pot ajudar, també podem comptar amb el nostra sentit comú, del meu segur que no perquè aparco a la part alta i vaig buscar el cotxe al Serrallo, en tot cas  si ens equivoquem tornem a començar, com diu l’anunci.

i com es tracta d’un conte us asseguro que el petó del príncep a la blanca neu era de veritat, i que la bruixa dolenta existeix també. la nostra vida no té preu, i si la vivim bé, “lo bo compte per dos” les nostres il·lusions no tenen etiqueta, ni s’ha de tenir descomptes,  als nostres “cariño” en què pensem i per a què lluitem no pot  deixar de ser moda, per nosaltres i per ells resistim les ganes de no abandonar els nostres llits quan sona el despertador als matin, els nostres principis no tenen preu ni es caduquen quan passem un mal moment, tot els drets que s’ha assolit a llarg del anys tampoc tenen preu, tot això i més. i per a la resta “Mastercard” , que és la cara de la bruixa reflectida al mirall, la què es pregunta sempre si és la més bella del món perquè sap que no ho és. De fet, ella es veu la més bella mentre el clan de la humanitat, un munt de blanca neu, i els nans que fan la feina de cada dia estan a l’ombra del bosc, i així esprem l’arribada dels prínceps per aixecar-nos d’aquest malson, o potser quan el verí la poma deixa de tenir efecte.   

   Conte contat conte no s’ha acabat.